Una lenta, lenta, lenta ... agonia!

Feia temps que no passava per aquí, potser per mandra, potser per no tenir res a dir o potser que amb tota aquesta situació que ens envolta estic patint una major crisi d'escriptura, de manca de comunicació.

Començo a escriure esperant el sopar en un restaurant d'un hotel, cansat i amb poca paciència, sobretot gràcies a la maleïda companya de viatge que tenim des de fa temps i de la que haurem de "gaudir" durant força temps. La crisi, o com comentem amb els companys, l'actual normalitat.

És realment angoixosa aquesta situació, no per patir-la directament, que també, si no per veure com les empreses, petites i mitjanes van minvant poc a poc el seu tamany i vitalitat. És talment com observar lentament la seva mort, sense poder-hi fer res de res. Veure com el teixit de pimes d'aquest pais es va esvaïnt en el no res. I quan parlo de pimes, veus als emprenedors que hi ha al darrera, i com els veus! En la seva mirada veus la buidor, la guspira de la lluita que s'esta extinguin, cansats d'una subsistència que s'està tornant massa feixuga per continuar.
El D'ON VENIM, QUI SOM i ON ANEM, l'haurem de reconvertir a un trist QUANTS ÉREM, QUINS SOM i QUI QUEDARÀ!!

Veig que el retorn m'ha quedat valent i animat.

Ps. Les administracions deuen una calerada indecent, amb uns terminis de pagament encara més indecents a moltes d'aquestes pimes, però que elles no s'endarrereixin ni un segon amb les seves obligacions si no volen patir multes i càrrecs d'interessos. Senyors, ara ve la proposta reduccionista: per què no fem un capmaç en aquest casos; tú em deus, jo te de pagar, i al final com queda! Diners no se'n mouran, però el deute baixarà.

Estic cansat, em cruspeixo el segon i plego veles!


- Posted using BlogPress from my iPhone

Tutel.lats

Curiosa estampa de nou ahir al parlament. Tant que es diu de que la nostra democracia es tutel.lada, quan realment hem de donar les gràcies al PPC de saber exactament que és el que necesitem els catalans per ser nosaltres mateixos. I el que necessitem no és gairabé res del que pugui aprovar i/o acordar el nostre parlament. No és res d'això, perque majoritariament la resta de catalans, encara que siguem majoria, estem permanentment equivocats o confosos sobre les nostres necesitats i anhels. Sort tenim de la gran saviesa i visió de futur del PPC, que aquesta visió "erràtica" de la resta majoritaria ja la reconduirant mitjaçant una llei estatal o una sentència d'un tribunal (sense comentaris).
Gràcies per ensenyar-nos el camí. Per cert, el vostre, no el nostre, o si més no, el meu. Reclamo la meva capacitat personal d'equivocar-me, i vull arribar a tenir la capacitat d'equivocar-me com a país (independent). N'estic fins al capdemunt de que hem diguin com m'he d'equivocar.

O estic equivocat?


- Posted using BlogPress from my iPhone

untitled

Retorn al passat 2
Avui he viscut la fi d'un episodi quotidià que després de quatre intents fallids, s'ha resolt positivament. Tanmateix es curiós que en el moment tecnològic en el que estem, encara ens haguem de relacionar amb un ens públic complimentant a mà formularis mal fotocopiats, no donar cap tipus de facilitat amb les formes de pagament, manca d'agilitat amb la relació contractual. Tal com deia al començament, és ben be el reflexe d'una estructura "empresarial" completament apalancada en el passat, amb el pensament que els clients estan al seu servei i pertant s'han d'adaptar a la seva idiosincràcia. No hi ha res com no tenir competència. Potser és que estem mal acostumats, però crec que hi ha situacions en que el nivell de surrealisme fan dubtar que no hi hagi una càmera oculta en algun racó. Bé, si més no un cop realitzat el tràmit, tinc la tranquilitat de no tornar a repetir l'experiència.........fins d'aquí un any!!!