Feia temps que no passava per aquí, potser per mandra, potser per no tenir res a dir o potser que amb tota aquesta situació que ens envolta estic patint una major crisi d'escriptura, de manca de comunicació.
Començo a escriure esperant el sopar en un restaurant d'un hotel, cansat i amb poca paciència, sobretot gràcies a la maleïda companya de viatge que tenim des de fa temps i de la que haurem de "gaudir" durant força temps. La crisi, o com comentem amb els companys, l'actual normalitat.
És realment angoixosa aquesta situació, no per patir-la directament, que també, si no per veure com les empreses, petites i mitjanes van minvant poc a poc el seu tamany i vitalitat. És talment com observar lentament la seva mort, sense poder-hi fer res de res. Veure com el teixit de pimes d'aquest pais es va esvaïnt en el no res. I quan parlo de pimes, veus als emprenedors que hi ha al darrera, i com els veus! En la seva mirada veus la buidor, la guspira de la lluita que s'esta extinguin, cansats d'una subsistència que s'està tornant massa feixuga per continuar.
El D'ON VENIM, QUI SOM i ON ANEM, l'haurem de reconvertir a un trist QUANTS ÉREM, QUINS SOM i QUI QUEDARÀ!!
Veig que el retorn m'ha quedat valent i animat.
Ps. Les administracions deuen una calerada indecent, amb uns terminis de pagament encara més indecents a moltes d'aquestes pimes, però que elles no s'endarrereixin ni un segon amb les seves obligacions si no volen patir multes i càrrecs d'interessos. Senyors, ara ve la proposta reduccionista: per què no fem un capmaç en aquest casos; tú em deus, jo te de pagar, i al final com queda! Diners no se'n mouran, però el deute baixarà.
Estic cansat, em cruspeixo el segon i plego veles!
- Posted using BlogPress from my iPhone
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada